va dir mig en broma que jo hauria de ser agnòstic...
La seva direcció, per bé que no sempre de manera directa, m’ha permès apuntalar tota la meva recerca i docència, i m’ha ajudat a construir un bagatge que cada vegada més ha fet identificar-me amb una personal dimensió compartida amb el seu mestratge.
Des de la seva mirada precisa al detall per, a vegades, fer-nos veure la dimensió molt més gran del que representa en la seva particular i insistent observació de no confondre mai la mesura amb l’escala, a les més recents receptes d’urbanitat, passant per una rica miscel·lània de reflexions sobre la ciutat i el projecte urbà, ens ha permès construir una línia sòlida i clara en la nostra pedagogia i coneixement de l’urbanisme.

I sense voler acabar aquestes ratlles sinó deixar-les en un punt i seguit, em permeto fer la mateixa referència pel Manuel amb la que fa molts anys vaig concloure un escrit que em va tocar redactar quan ens va deixar Joan Miró i amb les mateixes paraules que ell havia emprat uns anys abans: “De temps en temps apareix a Catalunya una personalitat amb una irradiació tan gran que tot ho marca amb un foc que dóna vida i fa néixer tota la que ve després i que altrament s’haguera ofegat en la mediocritat. Com sentim la seva absència!!”
I ara, vint-i-quatre anys després, seguim parlant i admirant l’obra de Miró en una dimensió universal i humana com també ho seguirem fent, amb la del Manuel, nosaltres mateixos i les generacions futures... / Barcelona